PASSEJADA PER EMPURIES
Versio catalana proporcionada per el nostre amic Joan (Ambiorix) del sitio web "Forum de l'Escala" ( http://www.agora.ya.com/forumescala ).





Peatonal dés d'els arranjaments realitzats amb occasió de l'arribada per via marítima de la flama olímpica a Empùries quant els jocs de Barcelona 92, aquest camí (GR) passa devant de les ruïnes de la ciutat grega i ens porta fins a Sant Martí, un bonic poblet medieval, poblat des-de fá 3000 anys. Els grecs de Phocea s'hi establirent cap el any 600 AC, i hi fundaren la "palaïapolis" d'Emporion.

Empùries simbolitzant l'antiga presència greca a Espanya, aquest lloc fou escollit per el desenbarcament amb grán ceremònia de la flama arribada des-d'Olimpia per l'obertura dels jocs olímpics de Barcelona 92. Una estatua i diverses esculptures conmemorent aquest aconteixement. Grandiosos actes hi foren organitzats, i, de pás, serviren de pretexte per realitzar importants treballs de mitllora. El camí litoral fou reasfaltat i flanquejat de lloses de marbre en la seva part central. Fou rebatejat com a passeig maritim i des-d'aleshores fou prohibida la circulació de cotxes, motos, etc.. La bonica, però molt mal conservada, casa dels guardes forestals a Sant Martí fou restaurada i dedicada a actes culturals (exposicions, conferències,etc..). Finalment, un sender de fusta va ser construit al llarg del passeig propiament dit, i l'ultima platja, a prop de Sant Martí, fou reacondicionada amb terraçes de marbre i fusta.




El passeig transcorre al llarg quatre petites "cales" amb les seves respectives platjes : La platja del Rec, la platja del Portitxol, la platja de les Muscleres i, tot just abans de Sant Martí, la platja del Moll Grec. La longitud del passeig es de aproximadament 1,8 kms. El nostre passeig comença doncs des-de la "Ronda del Padró", on podem admirar, just a l'entrada del passeig, les esculptures conmemoratives de l'arribada de la flama olímpica.






Aquesta primera platja es diu Platja del Rec del Molí ja que en ella desemboca aquest rierol. Es diu "del Molí" perquè antany accionaba un magnific molí (avui transformat en restaurant..) situat a dos o tres-cents mètres rec amunt. Aquest rec es també conegut com del "Ter Vell". En aquesta zona pantanosa de l'Empordá, regió de deltas antany mal delimitats, el curs aleshores irregular del riu Ter acababa en grán part aqui. Avui en dia, les aigues del riu Ter desembocan al mar més avall de Torroella de Montgrí, però encara es conserva aquest petit rec que traspasa els camps, en mitg de canyissars, per venir a desembocar aqui.




Ara continuem, dintre de la pineda, cap a la segona cala.




Ara arribem a la segona cala, dita platja del Portitxol a causa del pòrtic de pedra, format de manera natural, al damunt de l'aigua. La platja está dominada per l'hotel Ampurias. Aquest petit hotel, vetust i encisador, está, com podem veure, constituit de dues parts de diferents estils arquitectònics a dreta i esquerra. La part esquerra fou construida durant els anys 60 per fer front a l'aument del flux turistic. La part dreta data del 1909. L'hotel fou construït en aquella època per rèbre els arqueolegs i els primers visitants de les ruïnes d'Empùries que aleshores tot just se començavan a excavar. Amb el seu interior una mica passat de moda, guarda l'encant d'èpoques passades. Al darrera de l'hotel, una mica més amunt,es trova la muralla sud de la ciutat romana.




Passada la platja del Portitxol arrivem tot seguit a les ruïnes de la "neápolis", la "nova vila", aixì enomenada de forma molt llògica per els arqueòlegs per extrapolació d'un text d'Estrabó, el qual afirmaba que els habitants d'Emporion enomenaban "palaïapolis", la "vila vella", a l'actual poble de Sant Martí, lloc de la seva primera implantació. Efectivament, els grecs de Phocea, cap el 600 AC, s'establiren en primer lloc sobre l'emplaçament de l'actual Sant Martí, aleshores un illot rocós situat a la desembocadura del Fluviá. Indret de fàcil defensa en cas de que els autoctons es mostressin hostils, i abric natural per les seves embarcacions en cas de tempesta. Una mica més tard, cap el 575, començaren a instal·larse a terra ferma. Un moviment que s'aniría amplificant cap a la meitat del segle VI, causat per un moviment migratori de gents vingudes de Phocea, que fugien com altres jònics de la seva ciutat assetjada per els perses.




Al llarg de la nostra passejada, passerem en primer lloc pel devant de les extensions més recentes (S.II AC) fins les més antigues (S.VI AV) de l'assentament grec original.L'extensió més recente que veiem en primer lloc, era en els seus origens destinada a allotjar els temples, dels quals els més importants eren el d'Asclepeion, temple-hospital dedicat al deu de la medicina Asclepios (del qual es va trovar una magnifica estatua, avui conservada en el museu arqueologic de Barcelona), i el temple dedicat a Zeus-Serapis (divinitat hel·lenistica-egipcia, una mena de barreja entre Zeus i Osiris-Isis), edificat per en Numa, un ric mercader d'Alexandría. Un altre temple, més petit, estava dedicat a la filla d'Asclepios, Hygea (la qual ens va fer coneixer la hygiene).

La platja de les Muscleres, dita així per els dos grups de roques que la delimitan, on s'hi poden trovar musclos.




Una mica més lluny, trovem l'àgora, que era flanquejada per diferents edificis administratius, religiosos o bé comercials, destacant entre ells una magnifica "stoa" de la qual, malhauradament, només s'en conservent els suports de les columnes. La "stoa" era una espècie de galeria comercial guarnida amb columnatas. Un conegut filòsof donaba les seves lliçons sota una "stoa" ; els seus alumnes eren enumenats "estoics" i la seva escola de pensament "estoicisme". El grán edifici que veiem al fons es un antic convent edificat al S.XV, i més tard abandonat al S.XVIII. Restaurat per el grán arquitecte barceloní Puig i Cadafalch, qui dés d'el 1909 estaba a càrrec de les excavacions i de la rehabilitació d'Empùries, alberga avui en dia els tallers i laboratoris dels arqueòlegs així com un interessant museu monografic.




Vegeu, paral·lel al passeig, el petit sender de fusta que ens permetrá passejar sota una frondosa vegetació.




De retorn al passeig, passem just al costat de la platja del "Moll Grec". Just de l'altre banda, trovem un agradable petit parc públic, amb algunes taules on la gent pot esplaiarse el cap de setmana.




El "Carrilet" es un petit tren que, durant l'estiu, enllaça Sant Martí a la Cala Montgó, just a l'altre extremitat de l'Escala, passant per la platja del Rec, la Ronda del Padró, la Plaça de les Escoles, la Punta i Riells.




Tornem una mica enrera : el petit caminet de fusta que hem vist abans ens porterá a la platja del "Moll Grec", així enomenada perquè s'hi pot admirar l'antic moll construit al S.II AC. Al fons, veiem el promontori de Sant Martí, amb la casa del guardes forestals restaurada al 1992, i que avui dia está destinada a albergar diverses manisfestacions tant artistiques com culturals.




Vista sobre el "Moll Grec" (S.II AC). Aquest moll fou probablement construït per protegir les embarcacions de les tempestes del Sud-Est, el temporal de llevant que, també avui en dia, coneixen i temen els mariners. Hem de recordar que aquest paratge tenia una configuració força diferent aleshores : en lloc de la platja, del passeig i del petit parc public hi havía aigua! Un estuari acababa aqui i Sant Martí era una illa.




Estem arribant a prop de Sant Martí. El passeig bifurca aqui mateix : cap a la dreta, puja cap al promontori de Sant Martí, i cap a l'esquerra va seguint els murs fins a l'entrada oest del poblet, que aqui veiem.




Vista de la patja i més enllá dés-d'el promontori de Sant Martí.




Com deiem abans, aquest petit illot rocós fou abordat cap el 600 AC. per inmigrants de Phocea, els quals hi fundaren una petita colonia. Ja habíen fundat Marsella, Agde, Roses i altres assentaments. De fet, cap el 600 AC, tots els bons llocs geogràfics de la costa nord de la Mediterrània ja habían estat "ocupats", des-de Grècia fins a Nàpols, per grecs d'altres ciutats que habían començat la seva inmigració més aviat. El Foceus debíen doncs anar més lluny per establir-se i, de fet, Emporion va ser l'autentic "Far West" de l'inmigració greca. En qualsevol cás, els grecs s'animaren i exteneren el seu domini sobre terra ferma. Varen ser ben rebuts pels indígenes Ibèrics, de la tribu dels Indiketes, que comerciaren amb ells sensa majors problèmes.




Tot continuant els nostres comentaris històrics, visitarem aquest encisador poblet medieval que es Sant Martí d'Empùries.L'essencial dels intercamvis comercials dels grecs emporitans es feia amb Atenes, tal com ho testifiquen les nombroses monedes acunyades amb l'emblema d'aquesta ciutat, i també els innumerables fragments de ceràmica originaris del barri dels ceramistes d'Atenes, trovats aqui. Més tard, Roma, potència emergent, va prendre poc a poc el relleu. Després es va produir la primera guerra Púnica. Els comerciants grecs eren aliats naturals de Roma contra els Fenicis, els seus rivals comercials de sempre. Més tard es va produir la segona guerra Púnica desencadenada per la presa de Sagunt, ciutat aliada de Roma (com també ho era Empùries), per Hanibal. Després de la derrota de Cannes, Roma estaba a punt de caure a mans del Cartaginesos. Els romans decidirent aleshores atacar la reraguarda cartaginesa a la peninsula Ibèrica. Empùries fou escollida com a punt de desembarcament de la flota que transportaba les legions comandades pels Escipions.




En aquesta foto, podem veure la façana oest de les muralles que rodejaven el poble. Ara fèm un gran salt en el temps per trovar-nos a l'edat mitja. En el S.IV, amb la ciutat arruinada i un context historic poc estimulant, els ultims habitants es refugiaren a la Palaiapolis, de més fàcil defensa. Es deia encara Emporiae, però la Neapolis estaba ja abandonada. Els habitants de la Palaiapolis hi enterraben els seus morts. Transformaren unes antigas termes privades, properes a l'ágora, en capella destinada als serveis funeraris i la Neápolis es convertí en cementiri. Empùries, reduida a l'actual poble de Sant Martí, era considerada no obstant com a Seu Episcopal, i després de foragitar els musulmans i de la constitució per Carlemany de la Marca Hispànica, esdevinguè a més Seu Comtal.




Les gents d'aquells temps de foscor eren encara, malgrat els esforços d'en Carlemany, poc habituats a l'hàbit de la lectura, i menys encara al d'escriure, i se sap molt poc de l'història d'aquell període a Empùries. Quant el Reneixament va fer retornar el gust per la lectura i estudi dels autors clàsics, varen redescubir, llegint a Estrabó i Titus Llivi, l'importància històrica per Catalunya i la resta de la península, d'una misteriosa ciutat greca enomenada Emporion en grec o Emporiae en llatí. Alguns esperits inquiets intentaren aleshores ubicar aquesta ciutat. Buscaren algun poble que s'hi assemblés de nom, i trovaren Empùries, al bell mitg de la plana empordanesa, a pocs kilòmetres del mar. Habíen observat que en aquesta regió,la terra había guanyat terreny al mar i que aquesta sería, probablement, la causa de que aquesta "Empuries" estigués tan allunyada de mar, quant els antics la definien com a port de mar.




Que passa doncs amb el nostre petit poble?. Allò que els estudiosos de l'època ignoraban, per la bona raó de que els mateixos habitants del lloc ho habían oblidat feia temps, era que, als voltasnts del segle X, el Compte i el Bisbe, per alguna raó desconeguda, habíen decidit marxar d'Empùries per instal·larse terra endins, creant així el poble enomenat avui en dia Castellò d'Empùries. El compte seguía sent Compte d'Empùries i el bisbe, "episcopus Emporiae". De forma natural, el nou poble fou enomenat d'igual manera, mentres que lo que quedaba habitat de l'Empùries original agafaba el nom del sant patró de la seva petita parroquia, que no era altre que Sant Martí. D'aqui prové la confusió. De totes formes, com que no trobaven allá, a Castellò d'Empuries, cap resta d'antiga ciutad, varen començar a dubtar..




Vista de la plaça major de Sant Martí, i, un xic més lluny a la dreta, de les seves terraçes de cafè i d'un dels seus restaurants, el "Meson del Conde". A l'esquerra, la petita església, molt antiga. Construida a una data desconeguda sobre les restes de l'antic temple d'Artemis, fou reconstruida al segle IX, després al segle XIII, i per fí al XV, a consecuencia de la destrucció causada pel setge del poble en aquella època i pel seu bombardejament mitjançant morters i canons, armes que tot just acabaven d'incorporar-se en els arsenals militars. Les noves tecnologies bèl·liques feien dificil la defensa i protecció d'aquest tipus de fortificacions i els pescadors, que ja tenien barraques i guardaben les seves barques més cap al sud, acabaren per installarse-hi definitivament, fundant així l'actual vila de l'Escala.




Foto : sarcòfags de tipus visigòtic, a prop de la capella funeraria de la neàpolis.
Ja hem mencionat que, al sécle XV, hi havía un convent al damunt de les ruïnes, una mica més amunt d'ón havía estat l'ágora. Al sécle XVI, un abat apassionat d'història, de passatge per el el convent, va constatar que aquest semblava estar situat al damunt d'allò que podríen ser les ruïnes d'una antiga ciutat. Alguns objectes trovats per als voltants varen reforçar les seves creènçes. No podría tratarse de l'antiga Emporiae? L'Abat va estudiar el lloc i va escriure un llibre que va ser publicat 60 anys després, sense gaire ressò. Alguns s'hi interessaren i començaren a preocupar-se pel tema. Començà a venir gent d'arreu per constatar la veracitat de les troballes de l'abat, que eren cada vegada més considerades com a creibles. Algunes expoliacions i pillatges es produiren en aquell temps.




Cap a finals del sécle IXX, algunes veus s'elevàren, influenciades per l'obre de Viollet-Leduc a França, reclamant la protecció i la rehabilitació del lloc. Els governs de l'època, que en aquell temps teníen preocupacions majors, decidirent finalment, l'any 1909, ordenar la rehabilitació i les excavacions arqueològiques, tot aixó sota la direcció del grán arquitecte barceloní Puig i Cadafalch.




Tornar a "Emporiae"